Ajuntament de Pont de Molins

Captcha image
  • Pont de Molins
  • Pont de Molins
  • Pont de Molins
  • Pont de Molins
  • Pont de Molins

Història

Sou a: Inici>Guia del poble>Història

Els antecedents històrics i geogràfics.

El terme de Molins (Pont de Molins) és al curs mitjà del riu, en zona muntanyosa baixa, de roca calcària i immediata a la plana empordanesa, on les aigües davallen suaument cap a la mar, zona apropiada per assentaments humans degut a les seves condicions climàtiques i abundància de recursos naturals. Podem afirmar que la zona ha estat habitada des de temps molt reculats, i més tenint en compte que el cabalós riu Muga creua aquestes terres.
Imaginem-nos el paisatge de Molins fa uns dos mil anys: muntanyes i turons coberts d'alzines, pins i roures; valls i torrenteres on creixen salzes, oms, verns, freixes i pollancres; ribes amb petites platges de sorra blanca, deixada per les riuades anuals de la tardor, i aigües verdoses i clares on saltaven les truites i les bagres. Entremig, desenes d'aus diferents, des de la petita cardina fins l'àliga i el falcó, i grans mamífers com cérvols, urs, l'ós bru cercant ruscs d'abelles, els senglars i els llops udolant les nits de lluna plena.

Respecte del poblament, coneixem la presència d'un habitatge neolític a la zona per les restes d'una necròpoli (avui pràcticament desapareguda per l'ampliació de la carretera), que es troba prop del Veïnat de Dalt i sobre el nucli vell de Molins, en el camí del Roure. Necròpoli que es pot datar entre el 2.500-2.000 aC, és a dir, que té al voltant de 4.000 anys. El que si és força probable és l'existència d’un poblat o poblats d'època ibèrica (segle V aC) a Molins (s'ha trobat utillatge ibèric al turó de la Guardiola). Aquest fet significa una continuïtat de poblament a la zona des d'època neolítica: agricultors i ramaders, amb tasques esporàdiques de caça i recol·lecció.
Els canvis al llarg dels segles II-I aC seran totals, és la romanització d'aquest territori: noves i importants vies de comunicació, viles romanes, noves eines, nous conreus, noves relacions, un nou idioma i altres costums.
Molins és veié afectat profundament pels canvis, especialment perquè la Via Augusta (a l'Edat Mitjana coneguda com camí de la Calçada) creuava el seu terme per l'est, justament quan finalitza la muntanya i comença la plana, lloc on hi havia nuclis indígenes autòctons i possiblement alguna vila romana.

El que si sabem segur és que a època romana es desenvolupa un poblament rural a les vores del riu i de la Via Augusta, entre els segles I-III dC, segles de pau. Possiblement en aquesta època apareixen els primers molins, aprofitant les aigües de la Muga, al temps que es modificaren la muntanya i la plana amb l'aparició dels conreus (tala d'arbres, construcció de feixes, sèquies, etc.).
Amb la caiguda de l'Imperi Romà (segle V) i l'època d'inseguretat que significaren els teòrics dominis visigot i sarraí sobre el territori (segles VI-VII-VIII), és força probable que els habitants de Molins, com els d'altres indrets propers a la Via Augusta, fugissin cap a zones més segures de l'interior del país, i el terme restés pràcticament abandonat. Creiem no obstant això, que vora les ribes de la Muga i lluny de la perillosa plana, cap als dominis de la muntanya mitjana, continuà havent-hi petits nuclis de població. De fet es torna a un sistema rural primitiu, dominat per la religió cristiana. Sabem que a les Escaules, lloc habitat des de temps molt reculats i mai abandonat, existia una comunitat religiosa (cenobi) a època visigoda i sarraïna.

A partir de la segona meitat del segle VIII  el domini dels francs s'accentuà a tot l'Empordà i l'any 785 el balí musulmà de Girona es lliurà al rei franc Carlemany. Els anomenats carolingis imposen una administració territorial basada en un comte (la màxima autoritat), un vescomte i diversos senyors jurisdiccionals. S’aixequen els primers castells pròpiament medievals, cadascun d’ells amb el seu castlà i guarnició. En l'aspecte religiós s'imposen com a obligatòries les regles de Sant Benet (benedictins) per a totes les comunitats religioses.

L'Empordà restarà dividit entre dos comtats, el d'Empúries i el de Besalú. El terme de Molins quedaria dins el territori d'aquest darrer, sota el domini de la vila i castell de Llers, a la zona fronterera amb el d'Empúries.
Podem considerar els comtats catalans lliures i independents del vassallatge als reis francs a partir dels segles X - XI. Al mateix temps, amb la pèrdua d'autoritat de comtes i vescomtes, els nobles i abats es convertiran en senyors absoluts dels seus territoris, amb jurisdiccions pròpies i domini sobre els seus habitants, amb un poder pràcticament sense límits, exercit des dels seus poderosos castells o monestirs. Tota una carena de lligams que hom coneix com feudalisme (encadenament de vassallatges), amb uns privilegiats (nobles i eclesiàstics) i uns no privilegiats (pagesia) sotmesos al pagament d'uns censos en diners o espècie als seus senyors, a més a més d'haver de suportar uns drets feudals i altres vexacions per raó de vassallatge. És el feudalisme, plenament vigent a l'Empordà a partir del segle XI.

En el que fa a Molins, a partir del segle X podem parlar d'un nucli de població propera a la riba esquerra de la Muga, que pertanyia a la jurisdicció del poderós castell de Llers i que rep el nom de Molendinos (974) o Molinos (982). Nucli de pagesos, amb camps de secà, horta, animals domèstics i molins, a més de les seves masies. Nucli sobre el que dominava als segles X-XI el Monestir de Sant Pere de Rodes i on s'aixecarien els castells de Molins i de Montmarí, i més tard el Priorat Agustinià de Santa Maria del Roure. Entitats feudals que dominarien el terme, sent la més important el Priorat del Roure, car els seus pabordes cobraven encara censos al segle XIX.
Al segle XIII el petit veïnat de Llers, Molins, es veié afectat pel pas dels exèrcits del rei francès Felip l’Ardit, en la creuada contra Pere el Gran. Pujaren des de Molins a Llers per prendre la seva força i suposem que el castell de Molins també fou afectat pels esdeveniments. En aquest segle ja trobem com a titulars de la baronia i castell de Llers la important nissaga empordanesa dels Rocaberti.
Del segle XIV són les primeres notícies escrites de la població, (Llibre dels racionaris de la vila i castell de Llers, Gregori Pallisser), on es parla dels castells de Molins i de Montmarí, i del Priorat del Roure, a més d’un cens de població entre la que veiem alguns dels cognoms amb més història de Molins, com Buach, Jordà, Romaguera o Pujol.

Les guerres dels remences al segle XV (1462-72 i 1483-86) de nou afectaren  la població, en especial els castells, ja que ambdós serien definitivament abandonats en el decurs d’aquesta contesa. Malgrat tot i després la Senténcia Arbitral de Guadalupe (1486), la pagesia restà lliure i a partir del XVI trobem a Molins uns pagesos ja forts, amb propietats i masos importants.

En el decurs dels segles XVI i XVII es reformen i amplien els grans masos que trobem avui en dia, a més de construir nous molins o refer d’altres. Malgrat tot la població torna a veure’s afectada per la guerra, de fet un conflicte continu des de la Guerra dels Segadors (1639-1652), les posteriors ocupacions de l’Empordà pels reis Borbons francesos, en el seu conflicte amb els Àustries espanyols, i finalment a la Guerra de Successió (1704-1714), ja al XVIII. La proximitat del camiral i del pont eren un perill constant pels habitants de Molins.

A partir del 1720 hagué pau, cosa que aprofitaren els pagesos de Molins per traure de sobre seu bona part del domini senyorial i convertir-se en pagesos propietaris amb un cert poder econòmic. Aconseguiren així mateix que la autoritat religiosa separés els termes eclesiàstics de Molins i Llers (1784), amb la qual cosa Molins tingué església parroquial pròpia. No obstant a finals de segle esclatà altra guerra, i aquesta afectà d’una forma molt més violenta a als seus habitants, és l’anomenada Guerra Gran (1793-95), entre Carles IV i la República francesa. El 20 de novembre del 1794 es produí la sagnant batalla del Roure, desastrosa per l’exèrcit espanyol i on morí el capità general de Catalunya, Comte de la Unión. La gent de Molins fugí espaordida, abandonant-lo tot i els republicans francesos ocuparen el poble, saquejant-lo.

Al segle XIX la població es veié de nou afectada per la Guerra del Francès (1808-1814), en especial per ser alguns dels seus habitants guerrillers ben coneguts. Malgrat tot és en aquest segle quan aconsegueixen independitzar-se de Llers i tenir municipi propi reconegut (1820), sent el terme municipal del nou poble, ara Pont de Molins, els termes units dels castells de Molins i de Montmarí. És en aquest segle també quan algunes de les més rellevants famílies passen a ser reconeguts com pagesos hisendats.

Ja al segle XX trobem una població bàsicament agrícola en creixement, especialment als voltants del pont i carretera general a França. Amb l’aparició d’un sindicalisme agrícola fort i la construcció del Sindicat Agrícola Ricardell. Però una vegada més Molins es veié afectat per un conflicte, aquest va ser la Guerra Civil (1936-39), la fugida cap l’exili i la difícil postguerra.

Oblidat el franquisme, a partir de 1977 i amb democràcia Pont de Molins prendrà el nou camí vers la consolidació com a municipi de la comarca de l’Alt Empordà, que el portarà fins avui en dia.

Ferran del Campo i Jordà, Catedràtic d’Història

 
 

Copyright 2010 Pont de Molins

Pl. Dr. Jordi Cuffí Casellas, 1 · 17706 Pont de Molins · Tel. 972529264 ·